«Un dia la senyoreta va venir a veure el jardí i li vaig ensenyar els planters. “¿Veu tot això tan menut?”, li vaig dir. “Seran flors, i quan vostès se n’aniran ja hauran florit i no quedarà res: només granets”. La vaig deixar una mica parada perquè es veu que mai ningú no li havia explicat tan clar el que passava amb les petites plantes que es fan d’una llavor. Me la vaig mirar bé, i era maca. Tenia una cosa que jo, com que sóc jardiner, no sé si sabré explicar; no sé explicar, sobretot, coses de delicadesa… I encara que un jardiner sigui una persona una mica diferent de les altres, i això ens ve de tractar amb flors, també tractem amb la terra. Una cosa es pot dir que fa la balança amb l’altra. Però amb ella, vull dir amb la senyoreta, era com si només tractessis amb les flors. Em faig embolics, em sembla. Però la senyoreta m’agradava molt… per mirar-la, només. A vegades li hauria dit: “Segui, que la miraré”. No vaig gosar mai, és clar. Però li ho hauria dit si no m’hagués pensat que, a més a més de creure que havia perdut l’enteniment, potser m’hauria despatxat.»
Jardí vora el mar, 1967.
L’Institut d’Estudis Catalans va constituir la Fundació Mercè Rodoreda establint-ne la seu a la Casa de Convalescència, on hi ha un dels pocs jardins penjants de Barcelona. En memòria de l’autora, ha estat batejat com a jardí Mercè Rodoreda. Es pot visitar demanant-ho prèviament i hi trobem una mostra de les seves flors i plantes preferides, acompanyades de fragments de contes i novel·les on apareixen. A la secció Rodoreda selecta, que fem amb la col·laboració de la Fundació Mercè Rodoreda, n’obrim la porta tot transcrivint 14 textos que hi podem trobar, i acompanyant-los de fotos de cada flor (algunes pertanyen al jardí, d’altres no), i d’un vídeo del programa Tot art (TV2) en què mentre escoltem com Montserrat Roig descrivia Rodoreda, anem veient com arreglava el seu jardí de Romanyà de la Selva.
1. Lilà (Syringa vulgaris).
«Els lilàs que Valldaura havia fet plantar vora la gàbia i una mica pertot arreu tenien els pomells per obrir. “Si els hagués de plantar al sol ja faria temps que haurien florit”.» Mirall trencat, Club Editor, 1974.
2. Carolina (Coronilla glauca).
«La senyora es deia Carolina i perquè se’n deia tenia moltes carolines en el jardí. I nadales. Perquè havia nascut el dia de Nadal. Em va preguntar si jo pensava com voldria que fos el meu marit.» El carrer de les Camèlies, Club Editor, 1966.
3. Mimosa (Acacia dealbata).
«Començava a florir i tot el temps de la florida va ser molt bonica: era una mimosa de les bones, de les de poca fulla de color de cendra i molta boleta petita, i cada branca semblava un núvol groc. Perquè hi ha les que tenen la fulla dura i la flor llarga com un cuc, i més fulla que flor. Amb la claror del fanal les branques de la mimosa va semblar que sortissin d’un cel…» «Aquella paret, aquella mimosa». A: La meva Cristina i altres contes, Edicions 62, 1967.
4. Dàlia (Dahlia).
«Aquell any, el darrer, les dàlies van florir tan grosses que cada flor semblava un cap de criatura. N’hi havia de tots colors, sap? De vermelles com sang, de grogues, de blanques i de color rosa, amb un color de rosa tan delicat que cada fulla semblava una cinta de seda. I el dia que es va obrir la primera dàlia –havia estat una poncella dura com una pedra– vaig saber, m’ho va dir la fornera, que la veïna caixera es casava.» «La sang». A: Vint-i-dos contes. Selecta, 1958.
5. Glicina (Wisteria floribunda).
«Si en Ramon i la Maria s’asseien en un dels bancs a sota de les glicines, hi anava de seguida. Al bon temps les glicines tenien penjolls oberts i escoltava el zum-zum que feien les abelles al voltant de les flors.» Mirall trencat. Club Editor, 1974.
6. Nimfea (Nymphaea alba).
«A dintre del sortidor s’havien obert algunes flors d’aigua. Assegudes a la barana, en va tocar una i després va amagar la cara entre les mans. No gosava mirar el sol com quan era petita perquè deien que només el podien mirar els qui no feien cap pecat.» Aloma. Edicions 62, 1969.
7. Camèlia (Camellia japonica).
«Li va dir que havia trobat una nena. I ella li va preguntar: ¿on? I ell li va dir, en el carrer de les Camèlies, a mig carrer, al peu d’un reixat amb tot de camèlies plantades. La seva dona semblava que no s’ho volgués creure i li ho va haver de tornar a dir, ben a poc a poc, que a la matinada, al costat d’unes camèlies, havia trobat una nena com un gatet que es diria Cecília.»
8. Roser (Rosa “Sparkling”).
«Vinguin a veure les roses. Tinc els rosers ensofrats, perquè hi ha com una passa de pugó. Mirin el color de rosa de la carolina. I les poncelles; sembla que l’aire s’enretiri per no fer-les obrir de pressa. I el groc d’aquesta altra, la Talismà. I el vermell de sang de la Holanda, que quan es bada del tot perd força i es torna vermell de color de tomàquet… I, ¿veuen?, aquestes són les roses molsa. Totes les tiges de molsa espessa…» Jardí vora el mar. Club Editor, 1967.
9. Cinerària (Senecio cineraria).
«Aquesta terra faria bones maduixes… Tot venint cap aquí he vist cineràries. ¿Ja ho sap que xuclen tot el que se’ls posa a tret? Amb el que xuclen les cineràries es farien unes bledes amb uns tronxos blancs com llet.» Jardí vora el mar. Club Editor, 1967.
10. Teucri blau (Teucrium fruticans).
«La tenyeix un insecte, sembla, però ningú sap com ho fa. Un moment de distracció i ja és blava. Aquest insecte, en un genoll, cosit amb bava filosa, porta un paquet i, a dintre d’aquest paquet, voltat d’ous i de blau –pura indulina–, hi ha el marit.» «Flor blava». A: Viatges i flors. Edicions 62, 1980.
11. Pilòspor (Pittosporum tobira).
«Potser sí que hi ha persones que se les estimen molt, vull dir les flors, però n’hi deu haver poques que com jo tinguin ganes de plorar perquè tot d’una quan el cel és gris i amenaça pluja els pugen a la boca mots com ara lilà o camèlia o moc de gall o orella de porc… llessamins reials del rei Jaume!». «Paràlisi». A: Semblava de seda i altres contes. Edicions 62, 1978.
12. Gerani (Pelargonium).
«Gerani vermell Meteor! I res de gerani catleia. El gerani catleia ni per emparrar no és bo. S’enfila o penja, i les fulles van amunt o avall; però mai no cobreixen el peu de la planta. Tota la vida els fuig del peu.» Jardí vora el mar. Club Editor, 1967.
13. Llessamí (Jasminum officinale).
«Vaig llevar-me, encara era plena nit, encara anava amb la son encastada als ulls, tota jo un deliri, i caminant caminant, vaig trobar el llessamí, vaig fer un pom amb totes les seves estrelles i ara sóc una nena perduda perquè no vaig saber trobar mai més el camí de casa meva, de la meva casa amb un jardí florit de violers i de vitadímia.» «Viatge al poble de les nenes perdudes». A: Viatge i flors. Edicions 62, 1980.
14. Margarida (Chrysanthemum).
«I llessamins d’estrella petita emparradors escala amunt tapen la marquesina. Coronados crisantems dàlies flor de bergamota flor boja de la magrana coral i la primera de totes a florir la flor ametllera. La blanca rosa delicada flor flor ametllera japonesa prenys d’ametlles dures placenta d’ametlla torrada. Angèlica. Darrera de la carn dintre de la carn les flors sóc jo.» «Paràlisi». A: Semblava de seda i altres contes. Edicions 62, 1978.
1
